Beurem alguna cosa digne, va dir.

sopar
L’altre dia vaig sopar amb uns coneguts. No ens vèiem des de feia temps i vam arribar al restaurant parlant tumultuosament, amb la precipitació que assalta als que, tot i no veure’s amb freqüència, es recorden i aprecien. Els motius de conversa es barrejaven, confosos en un mar de paraules. No ens havien pres encara la comanda quan un de nosaltres va manar destapar un vi exquisit i prestigiós. “Mentre esperem, beurem alguna cosa decent“, va dir.
La conversa va canviar per complet. Ja només es va parlar de vins. Un celebrava la fermentació en dipòsits d’alumini inoxidable, un altre sostenia que és imprescindible la criança en botes de roure “millor hongarès que francès“. Si un defensava tal varietat de raïm, l’altre li contestava que un bon vi és abans que res expressió de la terra. Pontificava un tercer: “El que distingeix a un vi és l’edat de la vinya: o ceps vells o nous“. Parlaven només uns pocs, però tenien grans idees víniques per defensar. La trobada havia pres un caire primmirat. Predominava, ja no l’afecte, sinó una pruïja personal que, entre amics, no acostuma a manifestar-se. Afloraren els tics socials més en voga: agressivitat, enveja, dogmatisme. Abans de prendre nota, el cambrer va haver de suportar una discussió deplorable. El que havia començat com una trobada entranyable va derivar en ridícules trinxeres. Uns exigien vins lleugers, de bouquet fàcil: agradables, sedosos, embotellats en cellers de prestigi. Altres, fugint de les convencions, exigien vins amb personalitat: densos, amb forta empremta mineral, embotellats en petits cellers.
Mentre compartia vergonya amb el cambrer i amb altres estupefactes companys de taula, vaig pensar diverses coses. Per no exhibir més pessimisme del recomanable, n’explicaré només dues. Primera. Que també els plaers quotidians s’idealitzen.
Pocs anys enrere, el que les ideologies separaven podia recosir-se gràcies a una planera trivialitat, però d’un temps ençà també les trivialitats es contaminen. Això és clarament visible, al marge de l’excèntric sopar que els explico, en el futbol actual. El futbol era un tema de conversa ideal per a situacions compromeses. Fins i tot en l’ascensor, entre desconeguts. La rivalitat entre seguidors era una forma simpàtica i, naturalment, irònica, de companyonia. Ara el futbol és una fàbrica d’odi. Les idees abstractes tot ho enverinen en aquesta època de crisi. Serà perquè, com algú va dir, si una idea no és perillosa no mereix ser qualificada d’idea. La segona cosa que vaig pensar és que potser aquell sopar, tan excitat i frontista, animarà la nostra relació. L’insomne ​​Cioran sostenia que, ja que l’amistat és incompatible amb la veritat, l’únic diàleg que val la pena és el que mantenim amb els nostres enemics.
Article extret de la Vanguardia, autor Antoni Puigverd
 
A Vigood et podem organitzar un tast de vins que farà que oblidis tots els mals moments de l’any.  
 
 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tens cap dubte?
Enviar WhatsApp
Skip to content