La desconfiança del consumidor.

langosta1
A vegades el client desconfia, i no és per menys, ja que vivim al país dels llestos i dels espavilats, i massa sovint, en el país de l’engany. I desconfiem dels tallers mecànics, dels reparadors a domicili, del dentista, dels venedors del Corte Inglés, del forner, del lampista, de certs restaurants… i un llarg etcètera, perquè massa vegades, ens l’han fotut.
Parlava fa poc, amb un cuiner que va treballar al restaurant de la llotja del peix d’Arenys, i em va explicar una anècdota que il·lustra molt bé, part de la gastronomia i de l’anomenada cultura gastronòmica d’un país.
Al restaurant de la llotja tenen un viver on el client, pot escollir el marisc viu, i després li cuinen.
Fa uns anys varen tenir un problema, que va arribar a ser un gran maldecap. Resulta, que els senyors de Barcelona que hi anaven a menjar llagostes i llamàntols, escollien el marisc viu de la peixera, i en acabat, un cop el tastaven al plat, el trobaven de diferent gust al qual estaven acostumats a Barcelona ciutat i rodalia. I van començar a queixar-se i a acusar que el marisc que els hi servien era congelat. I les queixes es van començar a multiplicar fins a esdevenir un autèntic problema, una font important de conflictes i discussions, ja que evidentment, el restaurant defensava que el marisc que servia era sempre fresc i bona qualitat. Fins que a algú de l’equip del restaurant va trobar una solució tan simple com senzilla; quan el client escollia un llamàntol o una llagosta viva de la peixera, se li emportava el marisc viu a la taula i se li trencaven les antenes. El client se les quedava i el marisc anava cap a la cuina. Quan després un cop cuinat, se li servia al client, aquest podia comprovar si les antenes coincidien amb el marisc viu escollit. Així de simple. I de cop, es varen acabar tots els problemes. Quan en realitat el problema estava en un altre lloc. El client que pujava a la llotja, resulta que estava acostumat a menjar marisc congelat (en restaurants suposadament bons de BCN), i quan n’hi posaven un de fresc, el trobaven diferent, perquè estaven acostumats al gat per llebre que fins aleshores els hi havia estat donat. De tal manera, que quan tastaven un marisc bo, no el sabien reconèixer ni valorar perquè estaven acostumats al congelat. Sí, així de trist.
Això m’ha recordat el meu fugaç pas (ni tres setmanes) com a maître d’un restaurant de peix on practicaven aquesta tècnica, la de l’engany. Els clients escollien el marisc viu de la peixera i després a cuina, aquelles llagostes eren substituïdes per unes de congelades, i quan el restaurant era buit, tornaven les llagostes vives a la peixera. Quan ho vaig descobrir, i em vaig adonar que absolutament tot el peix de la carta era congelat, ho vaig trobar insultant.
Per això m’ha agradat molt aquesta certificació del marisc a partir de les antenes, i suggereixo vivament que sempre que aneu a un restaurant de marisc practiqueu el trencament d’antenes, llevat que tingueu plena confiança en l’establiment. 
A Vigood, no us donarem mai gat per llebre.
    
 
   
 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tens cap dubte?
Enviar WhatsApp
Ves al contingut