Anton Ego, o els crítics de vins

Anton+Ego%252C+Ratatouille
En molts sentits la feina d’un crític és fàcil: Ens hi juguem ben poc, però exercim una posició predominant sobre gent que ofereix al nostre judici, la seva feina i a ells mateixos. Ens nodrim de crítiques negatives, que són amenes d’escriure i de llegir. Però la veritat amarga a la qual ens hem d’enfrontar els crítics és que, en el gran ordre universal de les coses, la majoria de porqueries són probablement més valuoses que no pas les critiques en què decidim que ho siguin.
Però hi ha moments en què un crític sí que s’hi juga alguna cosa, i descobrim i defensem allò que és nou.
El món sovint és cruel amb els nous talents i les noves creacions: Al que és nou, li calen defensors. (…) Anton Ego, Ratatouille.
Aquesta introducció està extreta del final de la pel·lícula Ratatouille (2007, Pixar), on el temut crític gastronòmic Anton Ego (de nom molt adequat per la tasca que executa) fa una reflexió final sobre la seva feina.
I és cert, i més des de l’arribada d’Internet a les nostres llars, que tothom, pot escriure i publicar allò que li sembla, en diaris electrònics, blogs, webs, etc.
La gran majoria de les vegades, són gent amb nul·la o poca formació sobre el tema que opinen, i sentencien. Alguns escriuen de forma correcta, a vegades bonica, i no se sap ben bé com (almenys, jo), s’han posicionat als mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) i són considerats com a referents i com a prescriptors.
Sovint, les opinions d’aquests “crítics” poden obeir simplement a interessos comercials o econòmics; tenen una distribuïdora de vins i sols parlen bé dels seus millors clients, i si un restaurant no els hi compra vi, diuen directament de la cuina d’aquell establiment que “el menjar és una porqueria, infame i per a papanates”.  D’altres “crítics” simplement, estan en nòmina d’algun restaurador, i cobren per a fer crítiques positives dels establiments que visiten.
I d’altres pobrets, com a revenja infantil, si els cellers no els conviden a dinar, o no els envien caixes d’ampolles perquè tastin els seus vins, o no els comuniquen les novetats primer a ells, eviten parlar del celler i de la feina que fan, i aprofiten per criticar-los, puerilment.
Ego, molt d’ego. Com l’Anton.
Alguns, únicament es nodreixen de l’amistat que puguin tenir amb algun sommelier o enòleg, i simplement repeteixen la informació que escolten, com un tornaveu babau, i dictaminant com a pròpies, opinions de collita d’altri, que poden obeir, evidentment, a determinats interessos.  En fi….
Quan estava estudiant sumilleria, un dels professors un dia ens va dir : “Chicos, tened en cuenta una cosa: las opiniones, son como los culos: todos tenemos una”. En aquell moment em va semblar una grolleria, fora de lloc. Però tenia raó.  
Visca el vi, però. 
Anton+Ego%252C+Ratatouille

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tens cap dubte?
Enviar WhatsApp
Skip to content