Menjar pels ulls

M’explicava una persona, que fa uns dies va estar en una senzilla pensió, d’un minúscul poble de Catalunya. La mestressa de la casa, una afectuosa dona gran, feia una cuina casolana, i l’ambient, bucòlic, era amical, familiar, de contacte molt proper.
Per dinar, un dels plats que va menjar duia uns pèsols (estem a gener) que, imbuït, va trobar boníssims, i així li ho va dir a la dona:
Mestressa! Aquests pèsols són molt bons!
Home, oi tant que ho són – va afirmar la dona— pensi que jo només els compro Findus!
 
Recordo fa anys, en una festa familiar amb molta família, un tiet en veure el cava que hi havia, en una petita rotllana de gent, en veu baixa va dir que no el coneixia aquell cava, que no sabia què tal era.
Un altre tiet que era al costat va dir:  oh, és car eh, aquest cava: és car!.
El cava en qüestió era un Duc de Foix, de la cooperativa Covides, de Sant Sadurní de Noia, amb un preu inferior a 4 €. Per què aquest tiet va dir que el cava era car? Doncs per què com que estàvem a casa d’una persona amb diners, va donar per fet, que el cava havia de ser car.      
D’això, se’n diu menjar pels ulls; o dit d’una altra manera, que l’entorn, ens condiciona i ens influencia a l’hora d’emetre una valoració.
I també, no cal dir-ho, que bevem pels ulls. Si ens ensenyen una ampolla que a l’etiqueta posa Carrefour, o bé hi posa Vega Sicília, això ens condiciona abans d’obrir-la. Hi hagi el que hi hagi a dins.    
Ara estem travessant un moment que sembla, que tot allò que és ecològic, que és natural, que no porta sulfurós, que és de km 0, que és de proximitat, ara, sembla que tot això és boníssim per força. I de vegades sí, que ho és de bo, però de vegades, moltes, allò no val res. Per més hippie que sigui el personatge que l’hagi fet i per més sensible que hagi estat amb el medi ambient. Si una cosa no val res, no val res. Encara que l’emboliquis amb una aura excelsa.
Un conegut distribuïdor de vins, un dia comentava que estant a Madagascar i, convidat per una altra persona, estava bevent un vi infecte, però l’entorn era tan bonic, tan especial, que fins i tot li va semblar bo.
Em sembla bonic, fins i tot simpàtic, que la màgia de l’entorn ens pugui condicionar. Té el seu encant; però, alerta, n’hem de ser conscients, per a poder valorar allò que ens fiquem a la boca. Sigui el que sigui.
 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tens cap dubte?
Enviar WhatsApp
Ves al contingut